El professorat de l’assignatura als centres de secundària descriu un panorama en què l’ús de la llengua catalana va a remolc del castellà.
A grosso modo, en acabar 4t d’ESO, l’alumnat és capaç d’expressar-se amb comoditat en català i en castellà (una altra cosa és si ho fa correctament), però encara avui és possible trobar joves que, després d’haver estat escolaritzats en centres educatius de Catalunya dels 3 als 16 anys, no saben llegir, ni parlar, ni escriure en català, cosa que no hi ha constància que succeeixi amb el castellà.
Hi ha alumnat de secundària que evita utilitzar el català, justificant el seu rebuig amb expressions com “no m’agrada” o “els meus pares no em diran res si no el parlo”, situacions que sembla que no es reprodueixen amb la llengua castellana.
Aquestes i altres afirmacions semblants, extretes del testimoni de professionals que exerceixen com a professors de català als centres de secundària i recollides en el llibre Les Veus del Professorat (2017), van sortir de la boca d’un dels autors del treball, el professor de la Universitat de Vic (UVic-UCC) Llorenç Comajoan, en la conferència inicial d’una jornada sobre la salut del català a l’ensenyament organitzada pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) celebrada ara fa una semana a la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona (UB).
La llengua per parlar amb els amic és el castellà
Les intervencions que van seguir a la xerrada, organitzades al voltant d’una taula, van insistir en la situació de fragilitat del català. “El català és la llengua oficial del professorat a l’aula, però no entre els professors”, va assegurar una professional que treballa en un institut de Sant Vincenç dels Horts.
Aquesta professora es va referir a “l’ús fictici” del català entre l’alumnat del centre. “No estan acostumats a fer-lo servir, tenen problemes per parlar-lo, tot i que l’escriuen sense problemes. Els acaba resultant sorprenent parlar català amb els companys, riuen. No és una llengua que percebin que es pot parlar a casa, no els agrada, no els interessa. La llengua d’integració amb el amics és el castellà”, va recalcar.
“La immersió en castellà funciona molt bé”, va arribar a dir un altre professor, que durant els últims dos anys ha treballat en 5 centres diferents de l’àrea metropolitana de Barcelona.”Entre el professorat predomina el català, pero l’alumnat es dirigeix a nosaltres majoritàriament en castellà”.
La princesa Elionor
L’experiència d’aquest professor el va dur a explicar que a “3r i 4t d’ESO m’han preguntat com es diu ventana o verano en català”, a banda de detectar “greus carències fonètiques i sintàctiques”. “Ja m’agradaria que els meus alumnes parlessin la meitat de bé que Elionor”, va rematar, quan encara era recent el discurs que la filla del rei Felip VI va pronunciar durant la cerimònia d’entrega dels premis de la Fundació Princesa de Girona a Barcelona.
Per a aquest docent, els alumnes “no veuen el català com una llengua útil”. “Jo m’he trobat amb nois que m’han dit que no el volien parlar, que no serveix per a res”. “El catalán es una mierda”, va assegurar que s’havien a atrevit a sentenciar. “Si això passés amb el castellà… no vull ni pensar-ho”, va afegir.
Contacte limitat amb l’idioma
Un tercer professor, que imparteix la matèria en un institut del districte de Nou Barris de Barcelona, va manifestar que la majoria de l’alumnat del seu centre nascut a Catalunya “només té contacte real amb el català a l’escola” i que, en aquestes condicions, resultava molt difícil assegurar el coneixement de l’idioma, sobretot perquè “la llengua d’interacció és normalment el castellà i només parlen en català amb el professor de català”.
Una professora que exerceix a l’Anoia va celebrar que a la seva zona cada vegada hi hagués més alumnes “competents” en l’ús de la llengua catalana, tot i que va corroborar que n’hi havia que es continuaven dirigint al professorat en castellà. La docent va assenyalar que els nouvinguts s’adonen molt aviat que “el català és la llengua dels professors i el castellà la de l’alumnat”.
Altres fronts
Finalment, un professor de l’Hospitalet de Llobregat amb una llarga trajectòria professional va oferir aquest diagnòstic: “l’ús de la llengua vehicular se’ns escapa (als docents) perquè tenim altres fronts per atendre”, en referència, per exemple, a la incorporació constant d’alumnes durant el curs o a l’escolarització d’alumnes amb “manca de referents”. I va esmentar l’aula d’acollida, “on els alumnes opten pel silenci, el castellà o la seva llengua original”, com a prova de les dificultats amb les que es troben. També va apuntar la necessitat que els professionals que imparteixen les activitats extraescolars facin servir el català si es vol que la llengua progressi.