L’amenaça ha esdevingut una realitat. El ministre d’Universitats, Manuel Castells, valent-se d’excuses de mal pagador, ha fet realitat el projecte d’acabar amb l’existència dels graus universitaris de 180 crèdits ECTS, que es podien cursar en tres anys, a diferència de la majoria de titulacions, de 240 crèdits, on cal invertir-ne quatre. La vida dels graus curts ha estat breu. Sis anys després de la seva aparició, propulsats per l’inefable Juan Ignacio Wert, el tertulià que Mariano Rajoy va convertir en ministre, un reial decret ha sentenciat a finals de setembre la seva defunció.
Que un aprenent de bruixot com Wert donés llum verda als graus curts no volia dir necessàriament que es tractés d’una mala idea. De fet, anys abans que el Govern del PP els instaurés, els rectors de les universitats catalanes, molt allunyats de les idees estrambòtiques i classistes del ministre, ja havien abonat aquesta fórmula, que al cap i a la fi és la que s’ha imposat a l’Europa de la qual ens agrada formar part.
No sembla que hagi estat una casualitat, doncs, que els graus de 3 anys arrelessin primer a Catalunya, cosa que s’ha traduït en el fet que al sistema universitari català, a l’empar de la llei Wert, hagin aflorat una vintena de graus curts, o sigui un 80% dels existents a Espanya.
Els títols afectats
N’hi ha, a més, de molt exitosos, com Global Studies, una titulació en anglès de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que s’imparteix a preu públic (1.202 e. per un primer curs complet), amb una oferta de 40 places de primer any, que ha comptabilitzat 119 sol·licituds en primera opció a la preinscripció del curs 2021-2022. Sortosament, el fet que el grau ofereixi una vintena de places addicionals per a estudiants de fora de la UE podria salvar-lo de la desaparició com a estudi de 180 ECTS, tot i que això no està clar.
Els graus condemnats disposen ara de dos anys per modificar els seus plans d’estudi i ampliar-los a quatre anys, de manera que a començaments del curs 2023-2024 els títols curts ja hauran passat a millor vida.
A banda de Global Studies, les universitats catalanes imparteixen 6 graus més de 180 ECTS a preu públic: dos a l’Autònoma (UAB), Estudis Socioculturals de Gènere i Gestió de Ciutats Intel·ligents i Sostenibles; dos a la Universitat de Lleida (UdL), Disseny Digital i Tecnologies Creatives i Tècniques d’Interacció Digital i de Computació, i dos més a la Rovira i Virgili de Tarragona (URV), Tècniques de Bioprocessos Alimentaris i Tècniques de Desenvolupament d’Aplicacions Web i Mòbils.
La UOC, on el ministre Castells ha desenvolupat la seva carrera acadèmica durant els anys previs al seu accés al Consell de Ministres, n’imparteix tres més: Disseny i Creació Digitals, Tècniques d’Interacció Digital i Multimèdia, i Techniques for Software Application Development.
A preu privat, i adscrits a les universitats públiques, n’hi ha de consolidats, com el grau de Cinematografia de l’ESCAC de Terrassa, que havia estat un estudi de 4 anys i es va reconvertir a una titulació de 3, i que ara s’haurà de transformar, de nou, en un títol de 240 ECTS. O els estudis de Disseny, Animació i Art Digital del CITM de la Politècnica (UPC), o el grau de Bioinformàtica en anglès, que té com a padrins la Universitat de Barcelona (UB), la UPF, la UAB i la UPC. I en l’àmbit de les universitats privades, tenim el cas de La Salle (Universitat Ramon Llull), que ha fet una aposta decidida per a aquest tipus d’estudis, amb quatre graus de 3 anys.
La pressió dels lobis versus les estades Erasmus
L’eradicació dels graus curts sembla que ve a complaure els rectors i els lobis docents de les universitats espanyoles que temen una pèrdua de places de professorat si la fórmula s’estén, però, alhora, com aquesta mateixa setmana denunciava l’exconseller d’Universitats Andreu Mas-Colell en un article periodístic, frenarà l’arribada d’estudiants europeus (dels quals, tot i la publicitat institucional, no anem sobrats), majoritàriament familiaritzats amb la fórmula dels graus de 180 crèdits.
La decisió de Castells de fer feliç un sector influent del professorat universitari, que no representa necessàriament la majoria, i que no suporta que el seu estatus professional es vegi amenaçat, ni tan sols teòricament, té altres derivades, com la de desentendre’s dels maldecaps del gruix dels estudiants que fan una estada Erasmus.
Quan l’intercanvi internacional es realitza al quart any dels estudis, que és el més freqüent, no és estrany que els estudiants espanyols hagin de triar assignatures d’un màster de la universitat de destí per justificar la seva estada, donat que allà on van el títol acostuma a ser més curt i no troben matèries de grau que puguin cursar. No hi fas res, després els continguts formatius adquirits a les universitats estrangeres s’enganxaran al pla d’estudis de quatre anys d’aquí amb cola, si cal.